La lent trifocal: independència de les ulleres a totes les distàncies

Dins dels tipus de lents intraoculars, la lent trifocal és la que ofereix més independència de les ulleres. A diferència de la monofocal (un sol focus) i de l’EDOF (un rang continu de lluny a intermèdia), la trifocal enfoca tres distàncies definides: lluny, intermèdia i prop. És la lent pensada per a qui vol prescindir de les ulleres també per llegir. En aquest article explico com ho aconsegueix, quina qualitat de visió ofereix, quins compromisos té —els halos i els enlluernaments nocturns— i, sobretot, qui no n’és bon candidat.

Com funciona una lent trifocal

La idea, de manera senzilla, és que la lent divideix la llum que entra en tres imatges simultànies, cadascuna enfocada a una distància: lluny, intermèdia i prop. El cervell aprèn a quedar-se amb la imatge nítida en cada moment i a ignorar les altres dues.

De manera més tècnica: la majoria de trifocals utilitzen un disseny difractiu, amb uns anells concèntrics microscòpics que difracten la llum i creen aquests tres focus. És el mateix principi que explica alhora els seus avantatges (veure a totes les distàncies) i els seus inconvenients (part de la llum es reparteix, i això té un cost òptic).

Quina qualitat de visió ofereix

La trifocal proporciona una molt bona visió funcional a les tres distàncies i és la lent amb què més pacients aconsegueixen fer vida sense ulleres. Ara bé, en repartir la llum en tres focus, el contrast és lleugerament inferior al d’una monofocal, i és el disseny més associat als fenòmens lumínics nocturns. Els models més moderns han millorat molt aquest equilibri, però el compromís, en major o menor grau, sempre hi és.

Per això insisteixo sempre en el mateix: la trifocal no és «la millor lent», sinó una eina excel·lent per al pacient adequat. La clau està en la selecció.

Els destells i els halos nocturns

És el punt del qual cal parlar amb tota honestedat. El disseny difractiu pot generar halos (cercles de llum al voltant dels punts lluminosos) i enlluernaments o destells (starbursts), especialment de nit i en conduir. No és un signe que res hagi anat malament: forma part de com funciona la lent.

La bona notícia és que aquests fenòmens solen atenuar-se amb el temps. El cervell s’hi adapta —el que anomenem neuroadaptació— i la severitat dels halos i els enlluernaments disminueix de manera notable entre el primer i el sisè mes després de la cirurgia. Ho explico en detall a l’article sobre els halos nocturns i les lents intraoculars.

Referència: metaanàlisi sobre molèsties visuals amb lents trifocals i el paper de la neuroadaptació (PMC, 2025).

Qui no és bon candidat a una trifocal

Aquesta és, potser, la part més important de tot l’article. Una trifocal en l’ull equivocat pot donar un mal resultat encara que la cirurgia sigui perfecta. Hi ha dos grans grups de pacients en qui, d’entrada, no la recomano.

Per motius anatòmics o de salut ocular

Quan l’ull no reuneix les condicions òptiques necessàries, la trifocal està desaconsellada:

Ambliopia (ull gandul) o estrabisme, on la qualitat visual de base ja està compromesa.
Còrnies irregulars (queratocon, cirurgia refractiva prèvia amb aberracions elevades), que degraden la imatge que crea la lent.
Patologia de la màcula o la retina, glaucoma avançat o ull sec sever, que resten qualitat i toleren malament el repartiment de llum d’una difractiva.

Per estil de vida o exigència visual

Encara que l’ull sigui perfecte, hi ha perfils en qui els compromisos de la trifocal no compensen:

Conductors nocturns o professionals, per als quals els halos i els enlluernaments poden ser una molèstia real a la feina.
Fotògrafs i professionals que depenen de la màxima qualitat i contrast de la imatge.
Persones molt perfeccionistes o exigents —sovint miops acostumats a una visió de prop molt nítida— que toleren malament qualsevol petit compromís òptic.

En aquests casos, una EDOF, una monofocal plus o una monofocal solen ser opcions més assenyades. Detectar-ho abans de la cirurgia, amb un estudi i una conversa honesta sobre expectatives, és el que evita decepcions.

En resum

La lent trifocal és la que dona més llibertat respecte a les ulleres: veure de lluny, a l’ordinador i llegir sense dependre’n. A canvi, demana acceptar un contrast lleugerament menor i uns fenòmens nocturns que solen atenuar-se amb la neuroadaptació. És una lent magnífica per al pacient ben seleccionat, i una mala elecció per a qui no ho és. Per això, com sempre, la decisió es pren després d’un estudi individualitzat.